Blefaritis

El nom de la blefaritis prové dels mots grecs blepharon ('parpella') i -itis ('inflamació') i significa, doncs, inflamació de les parpelles.

La blefaritis és una afecció molt comuna que no es diagnostica prou perquè l'oftalmòleg, tot sovint, omet fer un examen meticulós dels marges de la parpella, que és una part important de la superfície ocular.

Els símptomes de la blefaritis són inespecífics i variats:

• Ull vermell i sensació de coïssor després d'un ús prolongat de l'ordinador, de pantalles o després d'hores de lectura.
• Sensació de cos estrany en despertar-se, o de picor i engruiximent dels marges de la parpella.
• Llagrimeig excessiu quan hi ha exposició a climes freds, ambient ventat, calefacció, aire condicionat o contaminació.
• Mussol recurrent.
• Visió fluctuant o enlluernament.
• Disminució de l'agudesa visual, fotofòbia, blefaroespasme i dolor; en casos extrems.

Hi ha diverses afeccions associades a la blefaritis, com ara rosàcia, atòpia, psoriasi, malaltia inflamatòria intestinal, dermatitis seborreica, menopausa, problemes hormonals, ús crònic de lents de contacte o ús de medicaments tòpics per al glaucoma que continguin prostaglandines. L'ús prolongat de l'ordinador o de pantalles també és una causa freqüent de blefaritis a causa de la disminució del parpelleig.

També s'han associat a aquestes afeccions diversos medicaments orals, com ara píndoles anticonceptives, antidepressius, antipsicòtics, antihistamínics, quimioteràpia, antiandrògens com la finasterida i medicaments per a la pell com la isotretinoïna utilitzada per a l'acne.

La cirurgia ocular prèvia —com la cirurgia refractiva, la cirurgia de cataractes o les cirurgies oculars múltiples— també pot ser un factor de risc, atesa la disminució de sensibilitat de la còrnia, que causa alhora una disminució en la freqüència de parpelleig.

La blefaritis pot ser anterior, quan afecta la base de les pestanyes, o posterior, quan afecta les glàndules de Meibom.

La blefaritis anterior es divideix en diversos tipus: seborreica (material greixós semblant a la caspa), infecciós (generalment a causa d'una infecció per estafilococs, de vegades per una infecció per fongs) o parasitària (infestació de Demodex). La manca d'higiene està associada al tipus d'infecció de blefaritis anterior.

Les blefaritis posteriors involucren les glàndules de Meibom, que secreten lípids. Els lípids juguen un paper molt important en l'homeòstasi de les llàgrimes. Per tant, quan hi ha una disfunció de les glàndules de Meibom, sigui a causa de l'obstrucció dels porus de les glàndules o a causa d'atròfia, es pot produir un ull sec evaporatiu.

Una inspecció meticulosa de les vores de la parpella és important per diagnosticar quina mena de blefaritis pot estar patint un pacient. L'especialista pot practicar algunes proves, com hisops per a cultiu i proves de sensibilitat en casos de blefaritis infecciosa, o prendre mostres de les pestanyes per verificar la presència d'àcars Demodex. Altres proves especialitzades poden incloure interferometria, temps de ruptura lacrimal i osmolaritat per comprovar la qualitat de les llàgrimes. Les proves d'imatge, com la meibografia, per determinar si hi ha atròfia de les glàndules de Meibom, també poden ser sol·licitades per l'especialista en ull sec.

Una bona higiene de la parpella és clau per prevenir la blefaritis, especialment en aquells qui estan predisposats a tenir-ne l'afecció, com s'ha dit abans. La higiene es fa amb tovalloletes i es recomana de netejar amb solució salina. Això és especialment important en les persones que es maquillen els ulls. També recomanem evitar l'aplicació de productes de maquillatge en la vora interna de la parpella, perquè pot obstruir els porus de les glàndules de Meibom i causar la malaltia obstructiva de la glàndula de Meibom.

També es recomana una dieta rica en àcids grassos omega-3 per a un funcionament saludable de les glàndules de Meibom. El salmó, la tonyina, el llobarro, les sardines i la major part del marisc són rics en àcids grassos omega-3. Les fonts alternatives de dieta d'àcids grassos omega-3 inclouen nous, algues, llavors de xia i llavors de lli.

El tractament ha de ser individualitzat i dirigit a la causa que origina l'afecció.

La blefaritis anterior es tracta amb higiene de la parpella fent servir tovalloletes especials. En casos d'infecció, l'especialista pot receptar diversos antibiòtics tòpics, especialment en casos d'infecció per estafilococs. Es poden prescriure preparacions d'oli d'arbre de te en casos d'infestació per Demodex. La microexfoliació es pot recomanar en casos recalcitrants o quan no es compleix amb la higiene de les parpelles.

Pel que fa a la blefaritis posterior, el tractament sol fer-se amb compreses tèbies i massatge de parpelles. L'especialista pot oferir teràpia amb llum polsada intensa regulada (IRPL) en alguns casos que no responguin al tractament convencional.

Tant en la blefaritis anterior com en la posterior, la suplementació amb llàgrimes serà necesària fins que no hi hagi una millora en la qualitat de les llàgrimes del pacient.