Aquest lloc utilitza galetes pròpies i de tercers. Algunes de les galetes són necessàries per navegar. Per habilitar o limitar categories de galetes accessòries, o per obtenir més informació, personalitza la configuració.

18/06/2020

Al número anterior (vegeu revista Barraquer núm. 35) repassem el reconeixement dels rostres humans i la importància de la seva orientació, a través de les il·lusions o jocs artístics que exploraven com a l'invertir-los es produeixen efectes sorprenents. Aquest tipus d'ambigüitat es fa extensible a la percepció de figures d'animals.

Des del punt de vista evolutiu, és evident que reconèixer les espècies del nostre entorn va tenir gran importància per a la nostra supervivència

La més cèlebre (i potser la primera) d'aquest tipus d'il·lusions seria l "ànec-conill" de Jastrow, publicada a finals de segle XIX (figura 1). La sorpresa es produeix al comprovar com dues espècies tan allunyades com un mamífer i una au es poden arribar a confondre. Es tracta d'un altre exemple de l'anomenada ambigüitat biestable (com en el cub de Necker o la copa de Rubin), en la qual la nostra percepció salta entre el reconeixement d'una o altra opció, encara que és impossible veure simultàniament totes dues. Aquest equívoc es manté tant en un dibuix realista, com en l'original, així com en representacions més esquemàtiques i fins i tot amb un objecte tridimensional (figura 2). Segons orientem la figura, podem afavorir una o altra interpretació (figura 3).

Figura 1. L'ànec-conill il·lusió descrita pel psicòleg americà Joseph Jastrow el 1899, a partir d'una figura prèviament publicada a la revista humorística alemanya Fliegende Blatter amb la llegenda: "Quins animals s'assemblen més l'un a l'altre? Conill i ànec ".

Figura 2. Diferents versions de l'ànec-conill. D'esquerra a dreta: esquema simplificat del filòsof Ludwig Wittgenstein (1953-1958), esquema amb fons del psicòleg Roger N. Shepars (1990) i construcció "taxidérmica" per Derek Frampton (2008).

Figura 3. Imatge esquemàtica de l'ànec-conill (Squido website, 2008) que mostra com, al girar 45º en un o altre sentit, l'orientació pot afavorir i estabilitzar la interpretació en una de les opcions.

S'han ideat múltiples il·lusions d'animals amb aquest tipus d'ambigüitat biestable. La percepció d'una o altra espècie animal pot dependre de determinada orientació, segons les rotem 90º, 180º, o d'altres claus, com la lateralitat, o si l'entenem com un cos sencer o només un cap (figura 4).

Figura 4. Diverses figures ambigües d'animals. Des de dalt a l 'esquerra, en sentit horari: granota cavall, reversible per rotació de 90º; porc-òliba, per inversió de 180 º; ase-foca (Fisher, 1968), per oposició tot-part; i balena-cangur (John F. Kihlstrom, 2006) per selecció de lateralitat.

El joc de l'ambigüitat per rotació o inversió de figures animals ha estat també aprofitat per artistes recreatius com el clàssic infantil Peter Newell, surrealistes com, de nou, Salvador Dalí, o humoristes com Paul Noth (figura 5).

Figura 5. La cèlebre pintura de Dalí 'Cignes reflectits en elefants' (1937) (centre) potser inspirada en una làmina dels llibres infantils 'Topsys and Turvys' de P. Newell (c. 1906) (esquerra). A la dreta, vinyeta humorística de Paul Noth a la revista New Yorker (c. 2017), amb el text "No hi haurà pau fins que renunciïn al seu Déu Conill i acceptin el nostre Déu Ànec".

La figura de l'ànec-conill sembla indicar que identifiquem un animal per la suma de certs trets o parts recognoscibles. En aquest cas, una d'aquestes parts seria inespecífica (el cap pelut i arrodonit amb un ull al centre) i una altra es pot interpretar de diferents maneres (un pic, unes orelles). Segons la que domini entre aquestes últimes opcions -en funció de factors com l'orientació, la lateralitat, o segons les considerem un tot o una part-, percebrem un o altre animal. Com passaria amb els efectes per inversió de cares humanes, en aquestes il·lusions intervenen altres aspectes de la percepció visual com l’"avantatge de la caricatura" o el fenomen de "inversió diferencial" que comentàvem al número anterior.

Probablement el reconeixement de les cares humanes i el dels animals (al menys els que ens són familiars) comparteixen els mateixos mecanismes en el nostre cervell. Des del punt de vista evolutiu, és evident que reconèixer les espècies de l'entorn -fossin salvatges o domèstiques, potencials preses o depredadors- va tenir gran importància per a la nostra supervivència. En tot cas, les arrels cognitives i neurològiques que expliquen aquesta il·lusió són sens dubte molt antigues.

Profesor Rafael I. Barraquer, oftalmòleg i director mèdi del Centre d'Oftalmologia Barraquer.

Newsletter