Jugant amb els miralls: Anamorfosi per reflexió

05/05/2025

Reprenem el tema de les imatges distorsionades per centrar-nos en un tipus diferent del produït, clàssicament, per la distorsió de la perspectiva lineal. Aquest altre es basa en la reflexió mitjançant miralls o anamorfosi catòptrica

Per anamorfosi entenem la deformació (i restitució) d’una imatge mitjançant projecció o perspectiva distorsionada. Els primers exemples es troben en el dibuix i la pintura —generalment amb l’objectiu d’ocultar o donar èmfasi a un cert missatge— encara que, com vam veure, avui dia s’estenen a tècniques industrials, des del Cinemascope fins a la retolació d’envasos o senyals de trànsit. Una de les formes d’anamorfosi més curioses utilitza un mirall especial per reconstruir la imatge «normal». La capacitat dels miralls per deformar, expandir o comprimir les imatges —quelcom ben conegut per qualsevol infant després de visitar un parc d’atraccions— no podia passar desapercebuda als ulls de l’artista. Això es manifesta des del moment en què el realisme s’imposa al simbolisme medieval. Potser l’exemple més cèlebre sigui el mirall convex situat al fons del quadre de Jan van Eyck El matrimoni Arnolfini on, amb un detall hiperfotogràfic, es capta tota l’escena des del darrere.

A partir de l’època del Barroc apareixen els primers «anamorfoscopis», un invent que sembla tenir origen xinès i que va arribar a Europa a través dels comerciants venecians, així com tractats que descriuen tècniques per construir anamorfosis obliqües o catòptriques. D’aquestes, el tipus més comú consisteix en un cilindre reflectant que s’ha de col·locar en un punt determinat sobre el dibuix o pintura anamòrfica. Tot i que la imatge plana resulta irreconeixible en una observació directa, apareix restituïda a la seva forma original en el reflex del mirall, que pot observar-se des de diferents angles. Aquest artifici s’utilitzava per difondre, entre un públic confidencial, caricatures i escenes de bruixeria, escatològiques o eròtiques.

Al segle XIX, les anamorfosis es van popularitzar juntament amb altres jocs visuals, com els calidoscopis o els estereoscopis, i han estat revisitats per surrealistes com Salvador Dalí i nombrosos artistes contemporanis, especialment en el camp de la il·lustració. A part dels cilíndrics, també es poden utilitzar miralls cònics, piramidals, esfèrics o de formes diverses, segons la construcció de la imatge.

Les anamorfosis mitjançant miralls no són més que una variant de la deformació per perspectiva, simplement emprant un mètode inusual. De forma paral·lela, el desenvolupament de la geometria dels espais corbs per Bernhard Riemann (1826-1866), que va tenir un paper clau en la teoria de la relativitat d’Einstein, va permetre abordar científicament la creació d’anamorfosis per a aplicacions «serioses», des de la cartografia i les militars fins a la publicitat. L’interès lúdic per les anamorfosis ha revifat —de la mà de la mateixa revolució tecnològica que les havia arraconat com a simple entreteniment— amb l’aparició de programari i aplicacions que permeten crear-les fàcilment a partir de les avui omnipresents imatges digitals.

Prof. Rafael I. Barraquer, director mèdic del Centre d’Oftalmologia Barraquer