Estrabisme infantil: senyals d’alerta
12/11/2026
17/11/2026
Comprendre el comportament de l’endoteli és clau per desenvolupar futures teràpies que protegeixin la transparència corneal.
La còrnia conté tres capes principals: les cèl·lules epitelials (la capa més externa), l’estroma (la capa més gruixuda) i l’endoteli (format per una única capa de cèl·lules hexagonals, les cèl·lules endotelials corneals o CEC). Les CEC actuen com una barrera i bombegen aigua cap a l’humor aquós, evitant així l’edema corneal.
Malgrat la seva funció essencial, en condicions normals dins de l’ull aquestes cèl·lules no es divideixen. A més, amb l’envelliment, el seu nombre disminueix i, en determinades malalties o traumatismes, es poden reduir fins a nivells que causen ceguesa. Per això, la quantitat de CEC és un dels principals criteris per avaluar la qualitat de les còrnies de donant.
Curiosament, malgrat que no es divideixen, les CEC poden augmentar de mida per cobrir els espais que ocupaven les cèl·lules que han mort. Per entendre com es comporta l’endoteli corneal i com podríem, algun dia, restaurar-ne la funció, els investigadors utilitzen diversos models de laboratori complementaris.
L’enfocament més directe es basa en còrnies de donants, que permeten observar teixit humà real i mesurar com responen les CEC a l’estrès, a l’envelliment o a les malalties. Tanmateix, aquestes mostres són limitades, per la qual cosa també s’utilitzen cultius cel·lulars. En cultivar CEC, es pot estudiar com diferents factors de creixement, substàncies o entorns influeixen en la capacitat de l’endoteli per reparar-se.
Els científics també utilitzen models animals, que ajuden a revelar com interactuen les CEC amb altres teixits i com es desenvolupen les malalties. Més recentment, els avenços en bioenginyeria han permès desenvolupar teixits corneals artificials. Aquests models imiten la fisiologia humana i permeten recrear malalties i provar possibles teràpies sense dependre únicament de teixit de donant.
En conjunt, aquests enfocaments ens ajuden a comprendre el comportament de l’endoteli i com podríem estimular-ne la reparació, quan sigui necessari, com ara en distròfies com la de Fuchs o en trasplantaments de còrnia.
Justin Christopher D’Antin, coordinador de recerca experimental del Centre d’Oftalmologia Barraquer