Farciment i esvaïment visuals

Mira fixament el punt vermell al centre d’aquesta figura. Al cap d’una estona, el cercle blau es va “dissolent” i és substituït pel color blanc del fons. Aquest fenomen d’esvaïment o farciment visual revela un altre aspecte de la nostra percepció.

Un dels fenòmens més estudiats en percepció visual és l’anomenada reinificació: el procés pel qual la nostra percepció “crea” les imatges no només a partir de la informació que arriba dels ulls —sovint fragmentària—, sinó completant-la amb l’ajuda de la memòria o de regles de la “lògica” visual. Això es manifesta mitjançant figures “il·lusòries” com el triangle de Kanizsa o d’altres en què percebem objectes que no estan realment delimitats, fins i tot tridimensionals o complexos, amb l’ajuda de només unes poques pistes o indicacions.

El farciment visual és un dels mecanismes   que completen les parts d’un objecte que queden ocultes i, per exemple, eviten que siguem conscients de la nostra taca cega fisiològica —en la posició on es troba la papil·la òptica— o bé d’altres escotomes.

L’esvaïment de l’anell en la primera figura és conegut com a efecte Troxler i és la base d’il·lusions molt populars a internet, com el “lilac chaser” (no la podem reproduir aquí perquè és una figura amb moviment, però vegeu, per exemple: https://es.wikipedia.org/wiki/Perseguidor_del_lila).

Hi ha versions estàtiques com la següent,  deguda al professor Kitaoka:

L’esvaïment (o descoloració) Troxler és només un exemple del farciment visual. Si mirem fixament (millor tapant un ull) el punt central del disc de dalt, també “desapareixerà” a poc a poc tota la zona grisa que l’envolta, o bé és la pròpia taca central la que ho fa (en el disc verd).

Aquest fenomen s’ha intentat explicar, a un nivell fisiològic bàsic, per adaptació o “cansament” de les neurones de la retina davant d’un estímul constant i immòbil, que per això tendeix a desaparèixer. Però això no ens explica per què és substituït pel color del fons. Altres teories proposen mecanismes que actuarien al còrtex cerebral, ja sigui a un nivell baix (farciment isomòrfic) o bé a un nivell superior (farciment simbòlic), qüestió que continua oberta al debat.

Hi ha, en qualsevol cas, consens en el fet que el color aparent i la lluminositat d’una superfície depenen de la percepció dels contorns. Aquests actuarien, o bé com a barreres a la “difusió” física del color, o bé com a referències per a una representació de trets orientats sobre la qual després s’hi afegiria l’element cromàtic com a atribut de l’objecte. La manca de contorns definits seria el que permet l’esvaïment i el farciment pel color del fons. Però recordem la nostra capacitat de crear contorns imaginaris, com en el triangle de Kanizsa, que al seu torn produeixen la il·lusió d’una lluminositat diferent dins de l’àrea que delimiten.

Professor Rafael I. Barraquer, director mèdic del Centre d’Oftalmologia Barraquer