Aquest lloc utilitza galetes pròpies i de tercers. Algunes de les galetes són necessàries per navegar. Per habilitar o limitar categories de galetes accessòries, o per obtenir més informació, personalitza la configuració.

En què consisteix el tractament?

Per mitjà de la cirurgia filtrant de glaucoma (trabeculectomia o esclerectomia profunda no perforant), o bé a través de l'implantació de dispositius valvulars, es pretén afavorir el drenatge de l'humor aquós i, d'aquesta manera, controlar la pressió intraocular per estabilitzar-la les vint-i-quatre hores del dia i evitar-ne fluctuacions.

Les anomenem "tècniques filtrants" perquè precisament el que fan és ajudar a filtrar el líquid intraocular (humor aquós) en el flux de sortida de l'ull creant-hi noves vies de desguàs.

Quan està indicat aquest tractament?

Normalment, es decideix recórrer a la cirurgia filtrant quan el pacient ja no respon al tractament amb col·liris hipotensors o hi té intolerància.

Sovint s'opta per la cirurgia com a tractament perquè la malaltia glaucomatosa es troba en una fase molt avançada en la qual la cirurgia pot oferir un control tensional més estable i evitar pics hipertensius (sense fluctuacions).

Un altre supòsit és que no s'hi puguin aplicar procediments amb làser o que amb aquesta tècnica no n'hi hagi prou.

Com es realitza?

Mitjançant la cirurgia filtrant (trabeculectomia, o bé esclerectomia profunda no perforant) o la implantació de dispositius valvulars es pretén afavorir el drenatge de l'humor aquós i, per tant, controlar la pressió intraocular.

La tècnica quirúrgica que s'aplica més sovint és la trabeculectomia. Es tracta d'una cirurgia anomenada "filtrant" perquè mira de crear un drenatge o fístula que permeti la sortida del líquid intraocular o humor aquós sense obstacles cap a l'espai subconjuntival.

Hi ha també una altra tècnica filtrant alternativa a la trabeculectomia denominada esclerectomia profunda no perforant. La diferència més destacable entre totes dues és que en aquesta darrera no s'hi fa una obertura completa de la fístula creada i, en no "obrir" del tot, evitem descompressions brusques. Tanmateix, acostuma a requerir l'obertura posterior amb làser en un 20-40% dels casos, aproximadament, que sol fer-se sota anestèsia tòpica i ambulatòriament. A més a més, per mantenir el drenatge obert se sol emprar un implant (o material estèril de diferents composicions).

Una altra tècnica quirúrgica per tractar el glaucoma són els dispositius de drenatge valvular, que es reserven per a casos en què les tècniques anteriors es desaconsellen o no es poden aplicar. Totes han de realitzar-se en quiròfan en condicions d'asèpsia.

Val a dir que en la majoria de tècniques filtrants per tractar el glaucoma s'empren substàncies anticicatritzants que miren d'evitar la fibrosi i el tancament posterior de la fístula creada. Les més utilitzades són la mitomicina-C i el 5-fluorouracil.

Resultats

El resultat desitjat d'aquestes tècniques quirúrgiques és aconseguir controlar la pressió intraocular, estabilitzant-la les vint-i-quatre hores del dia i evitant-ne fluctuacions, contribuint així al control de la malaltia glaucomatosa i evitant que avanci.

De la mateixa manera, es pot prescindir del tractament amb col·liris hipotensors en un percentatge majoritari després de la cirurgia, fet que augmenta la qualitat de vida dels pacients.

Atènyer aquests resultats depèn del tipus de glaucoma que pateixi el pacient, de l'estat anatòmic previ del globus ocular i de la tècnica quirúrgica emprada. No totes les tècniques tenen el mateix grau d'eficàcia, tot i que, com en la medicina general, no n'hi ha cap que pugui oferir una garantia del 100% d'èxit.

Possibles riscs

Quan parlem de cirurgia de glaucoma, el principal risc associat és el que implica la pèrdua d'eficàcia a llarg termini. La cicatrització (poder tancar les ferides del cos) és l'enemic principal de la cirurgia filtrant. És per això que en la majoria de tècniques es fan servir substàncies anticicatritzants per intentar frenar aquest potencial que té qualsevol cos sa.

Altres riscos que s'hi associen són la hipotonia per filtració excessiva, l'aparició de porus en la ferida quirúrgica que requereixin sutures complementàries i les hemorràgies.

Els riscos principals més importants —però, alhora, poc freqüents— són la infecció i el sagnat profús.

Professionals que realitzen aquest tractament

Preguntes freqüents

  • Després de la cirurgia, l'ull acostuma a estar vermell i inflamat alguns dies o setmanes. Per això, durant algun temps s'han d'utilitzar col·liris antiinflamatoris i antibiòtics per evitar infeccions i contrarestar la inflamació.

    El més freqüent és que, al llarg de les primeres setmanes després de la intervenció, la visió sigui borrosa i es puguin notar molèsties associades a la fístula creada o a les sutures d'aquesta fístula.

    Com en la major part de cirurgies oculars, s'han de deixar de fer activitats físiques intenses durant les primeres setmanes, i s'aconsella una vida molt tranquil·la i sense esforços per un postoperatori més bo. El temps de baixa laboral depèn de la mena de feina que es faci.

  • El glaucoma és un conjunt de malalties, per la qual cosa el tractament ha de ser individualitzat segons el tipus de glaucoma que pateixi el pacient i el grau d'evolució de la malaltia.

  • El glaucoma és una malaltia crònica que requereix revisions continuades, i el bon compliment del tractament és indispensable per a un control eficaç. Com que és una malaltia asimptomàtica en les fases inicials, el diagnòstic precoç és el millor aliat per poder-ne controlar l'evolució.

    Els glaucomes primaris poden tenir una base genètica, que es pot manifestar o no. Per això s'aconsella un control molt exhaustiu als fills de pares amb glaucoma. A més a més, en els pacients amb factors predisposants es recomana fer revisions oftalmològiques anuals.

Newsletter