Aquest lloc utilitza galetes pròpies i de tercers. Algunes de les galetes són necessàries per navegar. Per habilitar o limitar categories de galetes accessòries, o per obtenir més informació, personalitza la configuració.

17/05/2017

Doctora llicenciada en Anestesiologia i Reanimació. Va iniciar la seva carrera professional a l'Hospital Santa Anna (Como, Itàlia). El 2008 es va traslladar a Barcelona, ​​i des de llavors ha treballat en diferents centres i clíniques de la ciutat.

-La medicina és una vocació. Per a alguns ho és des d'una edat molt primerenca, i a altres els arriba més endavant. Com va ser el cas?

Sincerament, la medicina en si mai m'havia interessat particularment durant la meva joventut. La meva passió tendia més cap a les arts i la literatura, i al llarg dels meus estudis vaig prendre la via d'humanitats. Tampoc tenia metges a la família, així que per aquesta part no hi havia pressions. A Como, Itàlia, on vaig néixer i vaig viure gran part de la meva vida, tenia un cosí deu anys més gran que jo amb distròfia muscular. Passava molt de temps amb ell, veient cada dia com diferents professionals mèdics el cuidaven, li feien la fisioteràpia i l'ajudaven a estar el més còmode que podien. Això em va fer desenvolupar un interès profund per la professió de metge, que em permetria dedicar la meva vida a ajudar a persones amb malalties i discapacitats, tal com ho feien els metges que tenien cura i tractaven el meu cosí.

-Un cop acabada la carrera, ¿com va arribar a decidir-se per especialitzar-se en anestèsia?

No me l'havia plantejat realment com a especialització des d'un inici. Un cop acabada la carrera de medicina fèiem rotacions en diferents departaments, i una part que em va cridar l'atenció era la cirurgia general, en específic la cirurgia de mama, ja que en aquella època es parlava molt del gangli sentinella. Desafortunadament, les possibilitats no em van permetre especialitzar-me en cirurgia general, el que em va portar a treballar durant un temps per al servei d'urgències de la "Guàrdia Medica" en un poble anomenat Dongo.

-Així que anestèsia tampoc era la teva segona elecció ...

La veritat és que, excepte cirurgia general en el seu moment, no tenia gens clar quina especialització volia fer. Tenia més clar les que m’interessaven, i estava disposada a considerar les oportunitats que se m'oferissin. Per exemple, a Dongo, com he dit abans, treballava amb el servei d'urgències i reanimació de la "Guàrdia Medica", i aquesta experiència em va portar a especialitzar-me en anestèsia.

-Com va ser això?

Dongo és un poble de muntanya molt petit al nord del Llac di Como, on hi ha cases a les quals només és possible accedir-hi a peu, i en aquesta època no hi havia transport d'ambulància en helicòpter. Una nit vam rebre una trucada d'un accident en què un home havia caigut del sostre d'una casa allunyada del poble i tenia un greu traumatisme cranial. La casa estava en un d'aquests punts als quals no podien accedir vehicles grans, així que vam agafar el material necessari, vam caminar dues hores fins al punt de l'accident, i després de realitzar els primers auxilis al pacient vam tornar caminant dues hores més amb el pacient fins les ambulàncies. I tot això sota la pluja!

-I vàreu salvar l'home?

L'home es va curar, i la història del rescat va sortir al diari local, el que va cridar l'atenció del cap de metges de la "Guàrdia Medica" que em va oferir participar en un concurs per formar part del seu equip mèdic com anestesista.

-M'imagino que vas acceptar.

Efectivament! Vaig acceptar i vaig guanyar el concurs, i tot seguit vaig marxar a Roma on vaig completar l'especialització en anestèsia. Una mica més tard, la meva vida personal em va portar a Barcelona.

-Com vas arribar al Centre d'Oftalmologia Barraquer?

Em van enviar una oferta del Col·legi de Metges per treballar d’ anestesista en un centre d'oftalmologia, però no posava el nom del centre en qüestió. Quan vaig trucar per informar-me, el que em va convèncer de seguida per acceptar el treball va ser llegir sobre la branca de la Fundació Barraquer que s'havia creat (de forma independent) a partir del centre, i l'enorme tasca humanitària que porta a terme la Dra. Elena Barraquer en països subdesenvolupats. La idea de (potser) tenir l'oportunitat de poder col·laborar com a metge voluntari en algun moment era exactament el que encaixava en la meva mentalitat d'ajudar les persones.

-Es va complir el teu desig?

He tingut l'enorme sort de poder col·laborar amb la Fundació Barraquer, treballant com a anestesista en diferents països africans: Moçambic, Kenya, Marroc, Angola, Níger, Bangladesh, Malawi i Rwanda.

-Com van ser les experiències amb la Fundació Barraquer?

Intento participar en el màxim nombre d'expedicions perquè sens dubte han estat algunes de les meves millors experiències. Considero que la meva manera de ser està feta per treballar amb la Fundació Barraquer. Ajudar a curar aquelles persones que no tenen recursos em dóna l'alegria per superar les hores de treball.

Newsletter