Radioteràpia externa

La radioteràpia externa consisteix en l'administració de raigs d'alta energia procedents d'una font externa a l'organisme per concentrar-los de manera precisa i assolir la destrucció i la cicatrització de les lesions tumorals.

Segons la mena de radiació administrada, se'n diferencien de tres tipus diferents: la radioteràpia amb electrons, la radioteràpia amb protons accelerats (teleteràpia) i la radioteràpia amb radiació gamma.

En oftalmologia, la radioteràpia externa es fa servir principalment per al tractament d'alguns tumors localitzats a l'òrbita i també per a tumors intraoculars radiosensibles com el melanoma uveal, els tumors vasculars de la retina i de la coroide i el retinoblastoma infantil.

En tots els casos cal un abordatge en equip entre unitats especialitzades d'oftalmologia i radioteràpia oncològica. Els aparells que emeten aquesta radiació són molt sofisticats i, després d'un estudi topogràfic de la lesió i d'un càlcul molt específic de la dosi que s'ha d'administrar, es fan diverses sessions o cicles de radioteràpia.

En tots els casos es fa servir una màscara personalitzada per immobilitzar el cap i evitar irradiar sobre altres estructures.

Els resultats no són immediats i cal esperar alguns mesos per determinar-ne l'efecte. Els controls els fan l'oftalmòleg i el radioterapeuta oncòleg amb exploració física i amb proves d'imatge tipus ecografia i/o ressonància magnètica.

La radioteràpia externa pot tenir efectes secundaris a la superfície ocular amb caiguda de les pestanyes, conjuntivitis reactiva i símptomes de sequedat ocular, que s'acostumen a alleujar amb tractaments tòpics.

La irradiació de tumors pròxims al nervi òptic comporta el risc potencial d'induir una neuropatia per radiació i una pèrdua progressiva de la visió a mitjà termini.