Este sitio utiliza cookies propias y de terceros. Algunas de las cookies son necesarias para navegar. Para habilitar o limitar categorías de cookies accesorias, o para obtener más información, personaliza la configuración.

En què consisteix el tractament?

Es tracta d'un procediment quirúrgic senzill que té com a finalitat la injecció de fàrmacs directament en l'interior del globus ocular (cavitat vítria).

Això permet de fer arribar concentracions molt altes de medicació a nivell intraocular que per una altra via (oral o intravenosa) no s'aconseguirien. L'ull és un òrgan isolat de la resta de l'organisme, i això dificulta que els fàrmacs assoleixin concentracions suficients en l'interior de l'ull si no s'administren per via intravítria.

Quan estan indicades les injeccions intravítries?

Es fan servir per al tractament d'afeccions de la retina o del vitri. Segons les indicacions, podrem triar diferents tipus de fàrmacs intravitris: antiangiogènics, corticoides, antibiòtics, etc.

Ara com ara, les injeccions més comunes són les d'antiangiogènics, dels quals tenim dos fàrmacs, ranibizumab i aflibercept, aprovats per a ús intraocular, i un tercer fàrmac, el bevacizumab, només per a ús compassiu i per a casos excepcionals en què les altres medicacions no han estat prou efectives per controlar la malaltia.

L'administració d'aquests fàrmacs s'ha generalitzat per al tractament de la degeneració macular associada a l'edat de tipus humit o exsudativa, així com per al tractament de les membranes neovasculars coroidals secundàries a altres causes (per exemple, a la miopia magna). També és el tractament d'elecció en casos d'edema macular (inflor de la retina central) associat a malalties vasculars de la retina (per exemple, obstruccions venoses retinals, retinopatia diabètica, etc.).

En l'actualitat participem en diversos estudis de fàrmacs antiangiogènics de nova generació, més eficaços en el control d'aquestes malalties i amb menor freqüència i nombre d'injeccions.

Ben aviat també començarem assajos clínics per administrar injeccions intravítries per alentir o fins i tot aturar l'evolució de la degeneració macular senil de tipus atròfic.

Cal fer una menció especial als corticoides intravitris, com l'implant intraocular de dexametasona, amb una durada d'efectes de fins a 4 a 6 mesos i que inclou entre les indicacions el tractament de l'edema macular d'origen vascular i el dels edemes de causa inflamatòria, bé sigui en el context d'inflamacions oculars (uveïtis), bé sigui després d'una cirurgia intraocular (edema macular cistoide).

De fa poc temps també disposem d'un implant intraocular de fluocinolona per a casos molt seleccionats d'edema macular diabètic refractari (recurrent després de múltiples tractaments), que té uns efectes farmacològics que es poden allargar fins a tres anys sense necessitat de reinjectar.

Una altra malaltia en què ens valem d'injeccions intravítries en l'endoftalmitis (infecció del contingut intraocular), en aquest cas amb antibiòtics, l'elecció dels quals dependrà del microorganisme causant de la patologia.

Fins i tot, i malgrat que no sigui una medicació pròpiament dita, es pot injectar silicona, gas o aire intraocular per tractar casos molt seleccionats de despreniment de retina.

Com es fan?

Les injeccions intravítries s'han de realitzar, per a més seguretat i comoditat del pacient, en sales d'operacions o sales blanques, i per tant sota estrictes condicions d'esterilitat.

No requereixen preoperatori i són una tècnica ambulatòria (no cal ingrés hospitalari). S'administren de forma senzilla amb anestèsia tòpica (instil·lació de gotes anestèsiques) i són ben tolerades pels pacients.

Possibles riscs

El risc de complicacions si seguim aquestes directrius és extraordinàriament baix.

El pacient amb prou feines no sent molèsties ni durant la injecció ni després, però, si en té, es redueixen a sensació de brossa a l'ull, coïssor i ull lleument vermell.

Poques vegades es pot presentar una petita taca vermellosa al lloc de la injecció (hiposfagma), que es reabsorbeix espontàniament. No és infreqüent que es vegin bombolles negres després de la injecció a causa de restes d'aire, que solen desaparèixer al cap de 24 o 48 hores i que no tenen relació amb l'efectivitat del tractament.

La complicació més temible, i per sort molt poc freqüent, és l'endoftalmitis. Per prevenir-la el pacient s'ha d'aplicar unes gotes antibiòtiques els dies posteriors al procediment.

Professionals que realitzen aquest tractament

Preguntes freqüents

  • L'administració resulta gairebé indolora gràcies a la instil·lació de gotes anestèsiques prèvia al procediment. Posteriorment tampoc no hauria de ser molest, però en cas de tenir dolor agut, l'ull molt vermell o perdre visió respecte a la basal, cal consultar l'oftalmòleg.

  • No es pot predir el nombre d'injeccions que necessitarà cada pacient, perquè depèn del tipus de malaltia, del temps d'evolució que hagi passat i de la resposta dels pacients a la medicació, entre altres raons.